1. La crisi econòmica mundial i europea, que sembla que no s’acabi mai, va acompanyada d’una crisi política d’idees amb la qual ens pretenen convèncer que només hi ha una sortida: la implementació de mesures d’austeritat i de retallades com a únics instruments per redreçar les nostres economies i els nostres països. En aquest escenari, on un 23% d’europeus estan en risc de caure en l’exclusió i la pobresa, i on l’atur juvenil s’enfila fins a límits difícils de creure ara fa uns anys, ens veiem obligats a posar sobre la taula alternatives per sortir d’aquesta crisi.
2. Ja fa temps que les organitzacions sindicals i altres ens de la societat civil defensem la necessitat de crear més i millors llocs de treball en el marc d’una economia verda per mantenir la cohesió social i construir un model productiu basat en la innovació i la competitivitat. Però això no ho aconseguirem si la nostra inversió en R+D és d’un 1,35% del PIB, molt lluny de la mitjana europea, de l’1,8%, i molt per sota de la mitjana finlandesa i sueca, per sobre del 3,7%. A més a més, cal garantir l’accés a l’educació pública des de l’escola bressol fins a la universitat, ja que això ens permetrà ser competitius en un món global on els països emergents (BRIC) ja no ho són pel baix preu dels seus productes, sinó per la seva qualitat i innovació.
3. A l’Estat espanyol, després de quatre anys de crisi i un canvi de govern, les coses no milloren. La taxa d’atur s’enfila fins al 21%, i la del col·lectiu dels joves, fins al 50%. Aquests es veuen sovint obligats a emigrar i, així, ens trobem amb la paradoxa que la generació més ben formada de la nostra història haurà de marxar fora per treballar. Augmenten els impostos de les classes treballadores, però no es lluita contra el frau fiscal, que es calcula que va ser de 42.000 milions d’euros l’any 2010 i que cometen majoritàriament les grans corporacions empresarials i les grans fortunes. La classe mitjana, que era la que mantenia els pilars del nostre estat del benestar, s’empobreix mentre els rics blinden el seu capital a les SICAV i als paradisos fiscals.
4. Davant d’aquestes dades d’atur massiu, el Govern del PP presenta una nova reforma laboral, menys de dos anys després d’haver implementat l’anterior. Es planteja la necessitat de facilitar l’acomiadament com a eina bàsica per crear ocupació i es precaritza encara més la situació dels treballadors i treballadores, ja que deixa com a residual el contracte indefinit. A més a més, es privatitzen els serveis de col·locació i es permet que les ETT facin intermediació laboral. Això no farà sinó ampliar la bretxa social entre els que tenen més formació i un grau d’ocupabilitat més elevat, i els que tenen menys formació i, en definitiva, menys recursos econòmics.
5. Catalunya no va tampoc en bona direcció. El tàndem CiU i PP aplica retallades als nostres serveis públics, que fins ara estaven fent de xarxa de protecció dels més febles. Així, el Parlament de Catalunya ha obert la porta al copagament sanitari, a la taxa turística, a la de justícia i al cànon de l’aigua, mentre que ara fa uns mesos s’eliminava l’impost de successions.
6. Aquest atur massiu només beneficia els qui actualment volen fer una reforma laboral que augmenti la precarització de les condicions laborals. L’evidència diu que l’atur es reduirà quan el context econòmic millori i no canviant la regulació del mercat laboral. La negociació col·lectiva es debilita i la balança es decanta a favor dels empresaris. Mirem al nostre voltant i observem les societats on els drets laborals i la negociació col·lectiva se situen en aquests nivells; hi predomina la desigualtat i la vulneració de drets. Mentrestant, a països com Finlàndia el Govern promou una reforma laboral amb el consens dels agents socials, per augmentar els subsidis d’atur, oferir més protecció sanitària i garantir la reinserció laboral de les persones aturades del país.
7. El nostre model social va enrere i perd drets fonamentals quan es tria el camí de debilitar la negociació col·lectiva i de reforçar un model salarial dominat pels baixos salaris. Aquesta reforma renuncia a potenciar l’equitat, la cooperació i la participació per millorar la productivitat i el benestar social. El camí que enceta aquesta reforma és un futur profundament injust i desequilibrat, on la por de perdre el lloc de treball en qualsevol moment serà molt més present en qualsevol relació laboral futura.
8. El treball conjunt i l’organització del col·lectiu treballador és la base de la democràcia i és l’element necessari per al diàleg amb l’empresariat i l’Administració pública. Malgrat que es vulgui fer creure que el paper del sindicat no és útil, la seva eliminació és un atemptat a un dels pilars essencials de la nostra societat democràtica. La individualització de les relacions laborals davant l’empresari deixa a la deriva els drets del col·lectiu dels treballadors i treballadores. És per això que la vida sindical és el bastió de la representació del treball col·lectiu.
9. El sector públic ha estat en el punt de mira d’aquells qui donen prioritat als interessos privats en detriment dels públics. És excessiva la nostra despesa pública, que se situa als mateixos nivells en termes de PIB que les mitjanes europees? No ho és per a qui pensa que els serveis públics són la base del nostre model de país. El servei públic busca l’equitat i vol reduir la desigualtat sense prioritzar el benefici econòmic. La privatització dels serveis públics agreujarà les desigualtats i aprimarà, encara més, l’estat del benestar. La societat ha de créixer en drets socials i no en beneficis econòmics. Els reptes que en aquests moments demanen que ens mobilitzem són els que lluiten contra una societat insolidària, individualitzada i insostenible. Les polítiques públiques reforcen l’estabilitat de la societat i pal·lien les desigualtats i el debilitament de la democràcia.
10. Des del món universitari, denunciem la transformació del model que ens volen imposar a través de les retallades del finançament. Un model que s’orienta a la manca de control democràtic, que limitarà l’accés als estudis superiors i que precaritzarà les condicions de treball. Exigim que els canvis de les nostres universitats s’orientin a la consolidació d’un model social d’universitat pública que garanteixi el seu paper com a agent educatiu, social i econòmic. Una universitat amb accés universal, que respongui a les demandes socials de manera eficient i democràtica.
11. Per tots aquests motius, nosaltres, professors i professores d’universitat, personal universitari i professionals del món universitari i acadèmic, la comunitat universitària en general, volem mostrar el nostre rebuig contundent davant la reforma laboral i el nostre suport a la vaga general del 29 de març.
Barcelona, 15 de març de 2012
manifestuniversitatscatalanes29m.wordpress.com 